 |
| II Premis ONGC |
| pau, drets humans, justícia i memòria històrica. Arcadi Oliveres i Abdurahman Malic, alcalde d'Srebrenica,. |
| El millor que pot passar en uns premis és que a la cerimònia d’atorgament el menys
important siguin els mateixos premis. El 18 de gener, al Teatre Comarcal de Solsona, el
més important van ser les paraules d’Arcadi Oliveres, el testimoni de l’alcalde i
supervivent de la matança d’Srebrenica, Abdurahman Malkic; les veus de la coral Primavera
per la Pau que va cloure l’acte, la voluntat de l’alcalde de Solsona, Jordi Riart, de convertir
la seva ciutat en capital mundial de la pau per un dia, el gest de la periodista Núria Solé
que va accedir presentar i conduir la cerimònia, i la mobilització de la gent del SOM per
convertir el Teatre en un mostra del que és l’altre món possible. IGMAN-Acció Solidària va
instituir aquests premis com una excusa fantàstica per conèixer les fites d’un món que, en
aquesta ocasió, va parlar de pau, drets humans, justícia i memòria històrica. Va parlar en
boca d’Arcadi Oliveres i d’Abdurahman Malkic i per això reproduïm els parlaments que ens
van oferir durant aquella nit màgica. |
Abdurahman Malkic: la lluita per la memòria històrica
“Em complau molt especialment el fet de compartir aquest premi amb el professor Arcadi
Oliveres, conegut per tothom per la seva lluita per la pau, els drets humans i la justícia.
Haig de reconèixer que estic gratament sorprès pel gest d'atorgar-me aquest premi. Així
que aprofito aquesta ocasió per donar-vos el meu agraïment més sincer i, al mateix
temps, comprometre'm a fer tot el possible perquè mai no es pugui qüestionar la
generositat i bon propòsit de la vostra tasca, així com el valor del vostre reconeixement.
Dic això amb plena consciència de quins han estat els guardonats fins ara.
Al mateix temps, vull felicitar-vos i desitjar-vos que seguiu treballant en la divulgació de
la política universal de consens, de la recuperació de la memòria històrica, de la
solidaritat, la tolerància i la cooperació, amb l'objectiu d'assolir unes relacions
internacionals de màxim respecte cap a l'altre i cap al diferent: un món on hi hauria un lloc
per a tothom. Us desitjo que la vostra tasca vagi millorant de forma contínua i que els seus
resultats siguin cada vegada més evidents a Srebrenica.
També tinc l'honor de poder transmetre-us la salutació dels ciutadans d’Srebrenica.
També en nom d'ells jo us he d'agrair aquest premi.
Vull agrair-vos especialment que m'hagueu ofert la possibilitat de ser el vostre convidat,
aprofitant aquesta entrega de premis i que m’hàgiu reconegut en tant que persona adient
per representar i promoure els vostres objectius, en l'esforç mutu de construir una
societat a mida dels humans, basada en el respecte de les nostres diferències.
Aquesta societat, per sobre de tot, necessita i demana més respecte, més solidaritat i
tolerància, més protecció dels drets humans bàsics, la llibertat de cada ésser humà i, al
mateix temps, el màxim respecte per a la identitat col·lectiva com pot ser la religió, la
cultura, la llengua, l'art, la tradició o els costums.
Practicar una religió i resar a un Déu que porti un nom diferent ha de ser un motiu més
per estrènyer les nostres relacions, la comunicació i l'intercanvi d'experiències, i, en cap
cas, un motiu de conflicte. No hem de permetre que ningú ens persegueixi, ens maltracti,
ens discrimini o mati, només perquè portem un altre nom, tenim un color de pell diferent
o creiem en un altre Déu. Tanmateix no hem de deixar que caigui en l'oblit tot allò que en
el passat va esdevenir, perquè mai més no ens torni a passar.
Apreciats amics, només en condicions de pau podem aconseguir una convivència
harmònica de les diferents cultures, tradicions i religions. Garantint la pau, la tolerància i
el respecte podem tenir un futur cert. En el cas contrari, em fa l'efecte que aquest futur es
fa poc durador, per no dir impossible.
Em dic Abdurahman Malkic, àlies Kiko. Sóc alcalde d’Srebrenica, des de fa tres mandats.
Vaig ser membre del Parlament. Vaig néixer a Srebrenica, l'any 1964, al poble de
Poznanovici. De professió, sóc enginyer de camins, estic casat i tinc dos fills. Durant
l'agressió a Bòsnia, o en altres paraules, durant els conflictes bèl·lics, com a membre de
l'Armija (exèrcit oficial de Bòsnia i Hercegovina) vaig ser ferit dues vegades.
El 22 de juliol vaig ser detingut a Sèrbia, just després de l'ocupació d’Srebrenica, l'onze de
juliol de 1995, la data en què es va cometre la massacra contra els ciutadans d’Srebrenica,
que en aquella època era declarada zona protegida per les Nacions Unides. A través de
Sèrbia, vaig intentar arribar fins a Ljubljana, capital d'Eslovènia, on es trobava la meva
família. El 24 de juliol em van entregar a l'exèrcit serbi de Bòsnia. Els següents cinc mesos
els vaig passar en camps de concentració, fins el 24 de desembre de 1995, quan vaig ser
intercanviat. El que us acabo d’explicar és per un motiu: a part de la meva tasca com a
alcalde per millorar les condicions de vida d’Srebrenica, | la raó principal del meu retorn a la
ciutat és la «venjança».
Sí, ho heu sentit bé, «venjança». Però no «venjança» en el sentit de matar, cremar,
perseguir, violar i robar, sinó el d’una persona que ha viscut en la seva pròpia pell totes
les atrocitats de la guerra, que ha estès la mà per a la reconciliació, demostrant així que la
convivència és possible i imprescindible, com també ho és la confiança. Estic plenament
convençut que el futur dels ciutadans d’Srebrenica, de Bòsnia i de tot el món s'ha de basar
en el respecte, la tolerància i la pau. Només en la pau podem aconseguir l'harmonia d'allò
que és diferent i el respecte dels drets humans col·lectius i personals.
Ara veieu que la meva «venjança» és l’esforç d'assolir la confiança i el perdó, però això no
exclou la responsabilitat de ningú pels crims comesos. Sóc un fidel militant de la idea que
cal enfrontar-se amb el passat. Crec que hem de prendre consciència del que ha passat i
treure a la llum aquells que han comès crims o hi han col·laborat. Només un ciutadà
conscient i responsable és capaç de crear una societat basada en la pau.
A part de construir la confiança i millorar les condicions de vida, la nostra obligació és,
també, lluitar contra l'oblit. Hem de complir el nostre deure davant les víctimes innocents
que formen part del sentit de les nostres vides, de la nostra existència i del nostre
desenvolupament. Hem de garantir la veritat, fer justícia i revelar els noms dels criminals
de guerra.
Tenim el deure de no oblidar mai les víctimes innocents: que Srebrenica estigui sempre en
memòria de tothom i que es recordi que uns destins van ser truncats. El passat ens hauria
de servir com una amenaça perquè el mal es pugui reconèixer des del principi. Ens hem de
rebel·lar contra el llenguatge de la intolerància i de l'odi, abans que es transformi en actes
atroços.
Nosaltres segurament no podem canviar el passat, però el fet de recordar-ho avui pot
sostenir la nostra esperança amb l'únic objectiu que el nostre futur es basi en la pau, la
tolerànica i la convivència.
Tots els genocidis comesos en el passat es van produir davant de la indiferència i el silenci
del món civilitzat. Srebrenica és el símbol del genocidi comès en el cor d'Europa només
mig segle després que a Auschwitz es digués mai més.
L’Acadèmia Sueca durant l’entrega del premi Nobel a Imre Kertész, que va sobreviure a
l’holocaust, va escriure: “Per a ell Auschwitz no és una excepció de la regla, sinó la veritat
última sobre la desgràcia humana dels temps moderns”. Srebrenica és això mateix.
Srebrenica és una vergonya per al món, però també per a nosaltres, ciutadans normals. La
recordem com un fracàs comú que mai més no s'ha de repetir enlloc i per a ningú.
Srebrenica és també un examen de consciència per a tots nosaltres. Per això Srebrenica ha
de ser una institució de la nostra memòria, però, al mateix temps, el creixement de la
solidaritat i el reforçament del respecte envers el diferent.
Srebrenica s'ha de construir i desenvolupar com una societat del benestar, amb ciutadans
solidaris i responsables, conscients que en formen part, per molt dolorós i feixuc que
sigui el seu passat. Srebrenica, així com qualsevol altra regió, no ha de ser exclusivitat de
ningú. És una ciutat que ha de ser i és prou ampla per a tots aquells que hi vulguin
conviure en pau i amb respecte per l'altre.
Per acabar, una vegada més, us vull agrair en nom dels ciutadans d’Srebrenica i en el meu
tot el que esteu fent perquè no s'oblidi, i mai no torni a passar el que Srebrenica va patir.
Per descomptat, agraeixo que valoreu els meus esforços per conservar la pau i de la
memòria històrica de Srebrenica i de tenir-ne cura.
De tot cor i amb la més profunda sinceritat: gràcies a Catalunya i als seus ciutadans,
gràcies a la ciutat de Solsona, gràcies a IGMAN-Acció Solidària i gràcies a la revista ONGC.”
|
|
|
| Només en la pau podem aconseguir l'harmonia d'allò que és diferent i el respecte dels drets
humans col·lectius i personals | |
| |
 |
| |
|
Arcadi Oliveres: intel·ligència i passió al servei de la pau i els drets humans
“En aquests moments que sens dubte són emotius per a mi, voldria dir quatre coses. La
primera, com és de suposar, és gràcies, moltes gràcies.
Moltes gràcies a la revista ONGC, a IGMAN, a les persones que s’han preocupat molt de
realitzar els contactes pertinents per tal que això arribés a bon port. A aquelles persones
que desconec però que han elaborat el magnífic vídeo que acabem de veure, a tota la gent
que s’ha preocupat de la organització d’aquest acte. Moltes gràcies també al poble de
Solsona representat pel seu alcalde, Jordi Riart, a la Direcció General de Cooperació de la
Generalitat de Catalunya, representada per David Minoves.
Moltes gràcies també a SOM, ONG solsonina, que és un exemple de quina manera es pot
fer país, aquesta és una frase que ha perdut actualitat, però que en tot cas, de quina
manera es pot fer país a dintre i, sobretot de quina manera es pot fer país a fora. Gràcies
també a la coral Primavera per la Pau, penso que tot seguit ens donarà un complement
magnífic. En les millors ocasions sempre hem pogut gaudir de la seva presència i de la
seva enorme disponibilitat.
Gràcies de manera especial al company Abdurahman Malkic, que ha vingut expressament
des de Bòsnia, representant una mica aquesta població màrtir d’Srebrenica, una població
que va demostrar, per una banda, la violència dels exèrcits, en aquest cas, de l’exèrcit
serbi, però que hauria pogut ser qualsevol altre exèrcit. I també, per l’altra, la ineficàcia
dels exèrcits anomenats exèrcits de la pau. Els asseguro que aquests exèrcits potser
podran fer la guerra però mai no podran fer la pau. Gràcies, per tant, a tots els que d’una
manera o altra estan implicats per a què això sigui possible.
La segona cosa a dir és que rebo amb molta alegria, molt content, aquest premi i ho faig
per dues raons. Primer perquè a mi se’m veu com l’aparador, l’aparador aquell que surt a
fora lluint una vitrina, darrere de la qual hi ha moltíssimes hores, moltíssimes persones,
moltíssims amics, molta gent que està fent la feina difícil i que em deixen per a mi la feina
fàcil: la del lluïment. I també ho accepto, en aquest cas amb més resignació que alegria,
perquè suposo que la raó de més pes és l’edat, de manera que gràcies per aquestes dues
raons que han fet que jo rebi aquest premi.
En l’acte s’ha dit que el premi es donava per diverses raons, entre les quals s’ha destacat
l’anàlisi del desequilibri, dels desequilibris mundials i la manca de respecte dels drets
humans, i sobre això voldria fer una petita consideració.
Ara fa una estona, quan ens han ofert una ben aprofitada visita a la ciutat ens han
ensenyat una de les arrels de la seva vida que eren les tres fonts d’aigua, | i quedava clar
que una pertanyia a la noblesa; l’altra, a l’església, i l’altra, al poble. Però l’aigua avui en
dia, i aquest és un dels elements potser més grans de desequilibri en aquest moment, està
mal repartida.
Permetin-me que faci una breu excursió al darrer informe de l’ONU sobre
desenvolupament humà, dedicat precisament al tema de l’aigua, on se’ns diu que cada
ciutadà nord-americà consumeix diàriament 550 litres d’aigua, cada ciutadà europeu en
consumeix 350, i cada ciutadà de l’Àfrica sud-sahariana en consumeix 10. 10 litres que
no troba a l’aixeta, sinó que l’ha d’anar a buscar, i hi van les nenes, que en són les
encarregades, de manera que així perden l’escolarització.
Recordo que en el mateix informe deia que amb deu mil milions de dòlars a l’any tothom
podria tenir aigua potable. Però no hi ha deu mil milions per donar aigua potable a
tothom, n’hi ha cent cinc vegades més: un bilió cinquanta mil milions de dòlars per
finançar la despesa militar americana. Els asseguro que això sí que és un desequilibri.
I si enlloc de pensar en el desequilibri de l’aigua, pensem en el desequilibri derivat per la
fam, veurem que segons les Nacions Unides amb cinquanta mil milions de dòlars a l’any
en tindríem prou per eliminar la fam al món. A la guerra de l’Iraq ja n’hem gastat nou
vegades més: quatre-cents cinquanta mil milions de dòlars, que a més han servit per dur a
la tomba a sis-centes cinquanta mil persones.
Com vostès veuen els desequilibris són molt importants.
Era aquesta la tercera cosa que els volia dir, i la quarta és que estic especialment satisfet
que aquest premi el doni una revista. I una revista és quelcom important perquè puguem
tenir allò que ja han vist al vídeo, i que a mi m’obsessiona, que és la bona informació. Si
no tenim bona informació no sabrem què passa i no actuarem adequadament.
Afortunadament avui en dia, tenim un ventall de bones revistes, setmanaris, pàgines webs,
bons mitjans que ens comencen a donar informacions pertinents, i aquestes informacions
pertinents han de servir per a què nosaltres tinguem una base d’acció raonable i un
sistema de compromís.
Un compromís que penso que ha demostrat aquí a Solsona la ONG SOM, que ha demostrat
també des de fa set anys ONGC, i ara ens ho acaba de demostrar el seu editor quan
parlava de la necessitat de seguir comprometent-nos amb quelcom tan important com és
el procés de pau a Euskadi, un compromís que per descomptat té també l’alcalde
d’Srebrenica quan treballa per la memòria històrica i, al mateix temps, com ens ha
demostrat, per la reconciliació i el compromís que segurament tots nosaltres gràcies a
aquest acte i a moltes altres situacions seguirem tenint en el futur, perquè, tal com tots
desitgem, un altre món sigui possible. Moltes gràcies.
|
|
|
| Tenim un ventall de bons mitjans que ens comencen a donar informacions pertinents que
han de servir per a què nosaltres tinguem una base d’acció raonable i un sistema de
compromís | |
| |
|
| |
|
|
|
|
|
|
