 |
| CAP ON VA EL FÒRUM SOCIAL MUNDIAL? |
| El Fòrum Social Mundial 2007 va finalitzar el passat 25 de gener a la capital de Kènia,
Nairobi. Tot i que per parlar del Fòrum Social s'han fet servir fins a l'extenuació paraules com
heterogeni, divers, polièdric, multicultural o plurilingüístic, el cert és que la realitat acaba
superant el propi afany periodístic de definir aquesta trobada internacional: són tantes i tan
diferents les persones i organitzacions presents a la trobada que és completament
impossible fer un esbós, per general que sigui, que pugui ser fidedigne d’un suposat perfil
general dels participants. No existeix. No existeix i, precisament per això, qualsevol valoració
és sempre subjectiva i és en el terreny de la consideració personal que ha de quedar. |
|
|
Dit això, sí que podem intuir un cert cansament, una certa repetició en la forma i el fons
dels debats i de les discussions. Cansament i repetició perquè malgrat la diversitat a què
fèiem referència, hi ha un acord majoritari a l'hora d'interpretar que el desequilibri polític,
social, cultural i comercial en les relacions Nord-Sud ens situa en un atzucac del qual no
en surten ben parats, és evident, els països del Sud, però del que tampoc no se n'escapen
els països del Nord. El nostre sistema de vida quotidiana té uns requeriments de fonts
energètiques, aigua, evolució demogràfica i creixement econòmic que no es corresponen
amb els que podem obtenir de forma autosuficient. I aquests models de quotidianitat són,
al mateix temps, els que ens situen com a destí desitjat per bona part de les persones del
Sud que somnien, o efectivament realitzen, un procés migratori. Diríem, amb mitja boca,
que hi ha un acord general al Fòrum Social a l'hora d'analitzar aquesta qüestió global que
ens planteja el segle XXI. Però el cansament ve quan aquesta anàlisi ja ha estat subjecta a
totes les elucubracions possibles i quan tots els torns d'intervenció han repetit una idea
similar amb paraules i en llengües diferents.
Hi ha qui veu molt clar que el futur passa per un Fòrum proponent que marqui unes línies
clares d'actuació concreta entre edicions. És la tesi que, de forma més o menys encoberta
o més o menys explícita, defensen les estrelles sàvies i mediàtiques del Fòrum: Susan
George, Serge Halimi, Ignacio Ramonet o Bernard Cassen. Molts veiem en aquesta
proposta la voluntat d'obrir la porta a la constitució d'una nova Internacional Socialista en
un moment en què la Internacional Socialista ha abandonat definitivament els postulats
originals del socialisme i es dedica, sense angúnia, a adoptar amb poc maquillatge les
polítiques liberals que es defineixen en organismes internacionals com ara el Fons
Monetari Internacional, el Banc Mundial o l'Organització Mundial del Comerç. Aquesta nova
Internacional Socialista –tampoc no cal enganyar-se gaire– compta amb el suport
entusiasta del líder veneçolà Hugo Chávez que hi veu la manera de globalitzar
l'anomenada Revolució Bolivariana. És una proposta prou clara per a qui la vulgui veure i té
el perill i el risc evidents de desfer el Fòrum Social tal com l'hem entès fins ara, perquè
prescindeix del fonament social i el converteix, en el sentit més orgànic del terme, en una
opció política concreta de voluntat –i abast– internacional. Sembla clar, doncs, que bona
part dels que hi som no hi participaríem en aquestes noves condicions.
A l'altra banda hi trobem el “clan dels brasilers”, amb Francisco Chico Whitaker al
capdavant. Aquests, fidels a l'heterodòxia pròpia d'un esdeveniment que van imaginar,
crear, i han fet créixer fins a la dimensió actual, volen preservar-ne el caràcter dialogant i
estrictament reflexiu i apel·len a l'actuació individual i col·lectiva de les persones i
organitzacions participants mitjançant les xarxes regionals, nacionals i internacionals que
aquestes trobades van fent possibles. En aquest plantejament hi ha, en major o menor
mesura, la voluntat de control i preservació d'un model i d'un esdeveniment que, en certa
manera, volen patrimonialitzar en virtut d'haver-ne concebut la pròpia existència. Per
entendre'ns: ara que la criatura s'ha fet gran, preservem-la d'aventures perilloses.
Tot i que no té una consistència pròpia de grup, diríem que hi ha una tercera via al si del
Consell Internacional –el màxim òrgan de representació i debat del Fòrum Social Mundial
tot i que ningú no sap clarament per què hi és qui hi és i quan de temps hi serà. Una
tercera via que, com dèiem, no té una configuració delimitada d'integrants però on
podríem situar, per exemple, la xarxa Euralat. Euralat és un observatori d'organitzacions i
col·lectius europeus i americans –on, per cert, algunes persones i entitats catalanes hi
tenen un pes destacat–, que ja s'ha mostrat favorable a trobar una via d'entesa entre les
dues línies anteriorment definides tot defensant la continuïtat del model reflexiu a l'hora
que es propugnen eixos de treball i de reivindicació específics entre fòrums.
Més enllà d'anàlisis volgudament interessades, la cruïlla d'opcions amb què encara el futur
el Fòrum no fa més que refermar-ne l’èxit i la capacitat d'atracció d'organitzacions i
moviments socials i polítics que busquen alternatives, noves o velles, al sistema de
relacions internacionals adoptat –per convicció o per submissió– per la immensa majoria
dels estats del planeta i que afecten el conjunt de la població mundial. I quan parlem
d’èxit no ho diem perquè sí: el de Nairobi ha estat el Fòrum amb més qualitat en els
debats, també ha estat el Fòrum en què s'han produït més articulacions de noves xarxes i
s'hi han generat més propostes i, especialment, cal destacar que s’ha aprovat la iniciativa
de promoure una mobilització global el 2008.
Queden, encara i com el primer dia, els dubtes sobre l'abast real del terme “social” que el
Fòrum incorpora al seu nom. És prou clar que les persones i organitzacions que s'han
pogut permetre assistir a les trobades de Brasil, Mali, Veneçuela o Kènia –per posar els
exemples més propers– no representen, per raons òbvies, la part més desnonada i
afeblida de la població mundial. En aquest punt, persisteix una certa sensació de
moviment il·lustrat: tot per als febles i els oprimits del món però sense poder escoltar,
directament, la veu d'aquests febles i oprimits.
Val a dir que el Fòrum tampoc no és la trobada que alguns volen dibuixar de pijos
disfressats de hippies que pretenen arreglar el món en escenaris exòtics. La immensa
majoria dels participants pertanyen a organitzacions i col·lectius que treballen de forma
conseqüent i constant en aspectes tan diversos com el control sobre les transaccions
comercials, la cooperació internacional, els fluxos migratoris, els processos de democràcia
participativa o la sobirania alimentària, per destacar-ne alguns.
Tanmateix, el Fòrum encara té pendent una discussió seriosa sobre el dret a
l'autodeterminació que vagi més enllà dels col·lectius indígenes o aborígens dels països
del Sud i que pugui comptar, per exemple, amb els col·lectius nacionals del Nord no
reconeguts de forma oficial pels principals organismes internacionals.
El gran repte, en el dia d’avui –per donar cabuda a aquestes i altres qüestions pendents–,
és com millorar l'organització, la representació i la democràcia al si del Consell
Internacional. Aquí és on es produeix el debat entre les posicions més jerarquitzadores i
representatives i les més basistes i assembleàries. La majoria –pel que es va poder sentir
en la darrera reunió del Consell Internacional que va tenir lloc a Nairobi just després del
Fòrum– es decanta per mantenir el caràcter assembleari d’aquest Consell millorant-ne,
però, el funcionament.
Parlar d'una crisi del Fòrum Social Mundial és retòric, és fàcil i, ben probablement, és fals.
El Fòrum pateix i s’enriqueix, precisament, perquè es tracta d'un model autogestionat que
adopta, en cada moment, la morfologia que els és més plàcida a aquells que,
majoritàriament, el conformen.
|
| |
 |
| |
|
|
|
|
|
